Mirava per la finestreta de l’avió, i encara incrèdula, veia sota nostre el continent asiàtic. Sobrevolàvem l’Índia!
El taulell de joc era sobre la taula i nosaltres més disposats a jugar que mai.
L’aterratge era imminent!
Amb un nus pujant-me per la boca de l’estómac i agafant aire fins al fons, em deia mentalment… «Ha arribat el dia… Ets a Sri Lanka… Avui poses els peus a Serendib…». Em mirava el tatuatge del canell mentre recordava algunes converses… i em preguntava… «M’enamoraré d’ella com tants al llarg dels segles ho van fer?»
Una miqueta d’història no va mai malament, a què no? Vinga va, tractaré de fer-ho àgil!
Al llarg dels anys, Sri Lanka ha sigut anomenada de moltes maneres, fins i tot l’illa dels mil noms. Heladiva era el seu nom originari, passant per Lanka, Lankadvīpa, Simoundou, Taprobane li van dir els grecs, Serendib els àrabs, Selan, Ceilão els portuguesos avanç no va ser colonitzada pels anglesos, i canviat per Ceilan… L’illa venerable, l’illa resplendent… Tots van posar esment en posar-li bells adjectius. Escollida per Marco Polo com l’illa més bonica del món també.
Els historiadors creuen que l’illa és habitada des de l’any 32.000 aC i els arqueòlegs asseguren que al 900 aC hi emergia la primera cultura megalítica.
Però la veritable història i cultura del país comença el s. VI aC amb l’arribada del príncep Vijaya qui fou desterrat del nord de l’Índia pel seu comportament immoral, i arribava a l’illa amb els seus 700 soldats, segons asseguren, el mateix dia en què Buda va arribar a l’il·luminació.
Aquest fatal príncep va assentar-se al regne d’Anuradhapura i va casar-se amb una, també malvada, princesa qui li dugué dos fills. Amb el temps, i a l’estil de «Juego de Tronos», el príncep es desfeia de la seva reina i casava als seus fills fent princeses a dones de la dinastia Pandya, del sud de l’Índia. Aconseguint que amb el pas dels segles les arrels d’aquesta illa fossin gran part tamils.
Durant segles els conflictes entre dinasties Índies i tamils, i cingalesos va portar a l’illa a grans canvis. La ciutat d’Anuradhapura era abandonada i es traslladava la nova capital a Polonnaruwa, mes al sud-est. Al s. II aC arribava a l’illa el budisme, fent de Minthale el bressol d’aquest, on s’assegura que el rei Tissa rebia les ensenyances de Buda.
Els primers ambaixadors del budisme van portar amb ells un esqueix de l’arbre Bodhy, on es diu que sota ella va arribar Buda a la il·luminació i que ara es venera, es guarneix i es protegeix a la ciutat antiga d’Anuradhapura.
Van ser segles de miseria gràcies al mal regant de tots els que van anar passant i tractant de beneficiar-se ells mateixos. La capital de l’illa canviava amb el temps, establint-se finalment a la ciutat de Kandy considerat el cor del budisme de l’illa.
Per la seva posició estratègica al mig de l’oceà Índic, Sri Lanka era un punt important per als qui comercialitzaven amb els rics productes que l’illa oferia. Canyella, especies, pedres precioses, marfil i elefants. Els àrabs, potser van ser els primers en adonar-se’n i s’establiren a les zones de Jaffna i Galle cap al s. VII dC. Però amb l’arribada dels portuguesos el 1505 van haver d’emigrar a l’interior de l’illa, ja que al contrari que els musulmans, les seves intencions no eren tan sols comercialitzar sinó també dominar.
Aleshores l’illa es dividia en tres regnes, Jaffna, Kote i Kandy. Els portuguesos van fer-se amb la costa est i oest, però no van aconseguir el regne de les terres altes. Tractaren d’imposar la seva religió, cosa que va obligar a molta gent a desplaçar-se i cercar refugi al regne de Kandy, i la ciutat es va convertir en la protectora del budisme. Així i tot va ser gran la massacre de persones que es negaven a convertir-se de religió.
El 1606 hi arribaren i dominaren els Holandesos després de diversos intents fallits, construint els actuals canals que avui encara s’utilitzen a la ciutat de Negombo per transportar les mercaderies. Va ser el 1796 després que França es fes amb Holanda, quan els holandesos oferien l’illa a Anglaterra a canvi de protecció. Els britànics no va trigar en traslladar-se a l’illa, crear la seva colònia i conquistar Kandy. Van eliminar les plantacions de cafè i les van convertir en te, portant mà d’obra tamil del sud de l’Índia.
Escut colonial de Ceilan.
El quatre de febrer de 1948 Ceilan aconseguia l’independència, canviant així el nom per l’actual Sri Lanka el 1972 i traslladant la nova capital a l’actual Colombo.
Si penseu que aquí acaba el conte, doncs no.
El 1983 començava una guerra civil entre el govern i el grup separatista dels Tigres Tamils que duraria gairebé tres dècades. Anys de matances, desaparicions i tortures que ningú va poder evitar. Una guerra que finalitzava el 2009 amb la mort del líder del grup Tamil.
Durant aquesta guerra, Sri Lanka, igual que altres països asiàtics, el 26 de desembre de el 2004 va patir els efectes d’un tsunami que es va cobrar mes de 30.000 vides. La població es va veure submergida en dos grans desastres. Alguns van pensar que allò ajudaría a suavitzar els conflictes de la guerra, pero tot al contrari, les reparticions de les ajudes van ser un motiu més de disputa.
No cal recalcar que és una illa que ha patit, i força al llarg de la història, oi? Aquí tothom va dir i fer la seva, sense tenir en compte que la terra no els hi pertanyia a ningú. Sort que amb el temps es va recobrar el sentit comú i ara viatjar a aquesta terra és un regal de tots aquells deus.
Som-hi? Som-hi!
Arribada a Negombo
Després de vint i tres hores de vol, amb la pertinent escala a Dubai per esmorzar, arribàvem a l’aeroport de Colombo a les 16:10h hora local, amb una diferència horària de quatre hores i mitja respecte Barcelona, no està mal, oi? No podem parlar de jet lag, però si de la quantitat d’hores asseguts i mal dormint. Però en fi, creieu que em queixaré?
He de dir que si havia alguna cosa que m’amoïnava de l’arribava a Àsia era una mica el canvi de clima. M’havien parlat de la bufetada de calor/humitat que et pega el país en baixar de l’avió, i de seguida ho vaig relacionar amb la falta d’aire que vaig sentir quan vaig viatjar a Mèxic fa uns anys, una sensació d’ofeg, com si m’oprimissin els pulmons. Però no, en absolut. Calor? Si i molta però totalment suportable, o això, o és que jo m’ho havia pintat molt negre.
Així que, ens despedíem per unes setmanes del nostre ocellot metàl·lic, i dalt de l’autobus ens dirigíem a la terminal.
Una terminal, senzilla, amplia, ancorada en el temps. Dos funcionaris, cadascun al seu taulell, eren els encarregats de segellar els passaports d’entrada al país. Sense problemes i en a penes 10 minuts ja érem travessant el curiós passadís de la terminal plena de botigues d’electrodomèstics. Realment en venen? Si mes no, curiós. Unes escales automàtiques ens baixaren a la planta on les maletes desfilaven a la cinta. Cinc, deu, quinze, vint, trenta...fins a quaranta-cinc minuts esperant a la boca de la passarel·la les nostres embalades motxilles en film verd. Alma tours, la companyia que ens feia el lloguer del tuk tuk que utilitzaríem per recórrer l’illa ens esperava a dos quarts de cinc a la sortida de l’aeroport i ja eren les cinc tocades… en veure-les aparèixer vam sospirar tranquils i carregant-les a l’esquena per fi creuàvem les portes de la bombolla de l’aeroport, per deixar-nos veure, per fi, el nostre destí.
Abans però, vam aprofitar per fer el canvi de moneda. 1 Euro___174 rupies srilankeses
Sri Lanka ens rebia amb una ciutat enfeinada i plena de vida.
M’encanta una cosa, i és, veure una ciutat bulliciosa i pensar que sempre ha estat i serà així, hi siguem nosaltres o no, el ritme és inalterable, abans de la nostra arribada i el dia que marxem Negombo seguirà sonant a clàxon de cotxes, camions, tuk tuks i autobusos i aquells taxistes seguiran esperant turistes a la seva arribada i oferint insistentment els seus serveis. M’encanta pensar que el món mai s’atura, que no descansa. M’encanta ser ara asseguda escrivint aquestes línies, imaginar-ho, i saber que és així.
Doncs així ens rebia la ciutat, efervescent!
Movent el cap de banda a banda, tractàvem de buscar amb la mirada, d’aquella manera que rebs mil estímuls i no veus res, algun senyal de la companyia que ens procurava el lloguer del nostre vehicle de tres rodes. Però ni rastre. Fèiem gairebé una hora tard de l’hora acordada i per postres la connexió del wifi de l’aeroport era de el mes precària, així i tot ens va donar treva per poder enviar via Facebook un missatge per localitzar-los entre aquell mar de gent i cotxes.
Ens recollia la filla del propietari, i sabent-me greu, no recordo el seu nom, una noia d’uns vint-i-cinc amb una gran destresa al volant. Si, dic destresa perquè crec que se n’ha de tenir per conduir en aquella ciutat, encara que pensant-ho bé, ells no coneixen una altra cosa, i que, com sempre crec, tot caos té un ordre, i ella el coneixia bé.
La primera impressió ja va ser diferent, quan el copilot, en aquest cas l’Òscar s’assegué al seient de l’esquerra, i a sobre tractàvem de controlar el transit amb la mentalitat dels qui conduïm per l’esquerra.
En anglès, la noia ens explicava les seves inquietuds per viatjar a Europa i ens posà una mica al dia de què ens calia saber sobre la ciutat.
En uns quinze minuts arribàvem a les oficines d’Alma tours, un localet amb uns quants cartells turístics de l’illa. Just davant, una botiga a l’estic dels «ciber cafes» destartalats d’abans, pel·lícules pirates plastificades a milers, pòsters de videojocs i personatges a les parets, cinc o sis ordinadors de sobretaula i un taulell amb una colla de nois joves prenent algun refresc.
Una mica atabalats, imagino que pels canvis, vam preferir fer una aturada al bar del costat del local i situar-nos una mica avanç no llençar-nos a conduir. La senyora, una dona d’uns 50 anys ens saludava amb una tendra mirada, i sense parlar ni una gota d’anglès ens vam entendre per la connexió del wifi.
El sol es començava a pondre i crec que allò va augmentar el nostre descol·locament. Però no hi ha res que no arregli una mica de cafeïna, oi que no? Així que en mitja horeta, i després de contestar els missatges de la família demanant notícies, ens posàvem mans a l’obra.
El primer va ser comprar amb la tarjeta per al mòbil. Per unes mil rupies ens fèiem amb quatre gigues per navegar i trenta minuts de trucades locals. Mes que suficient. La colla de nois que regentaven el «ciber » es van encarregar de configurar-ho tot, així que vam sortir d’allà en uns vint minuts amb tot llest.
Per fi el torn del Tukito!
Ens asseiem al petit despatx i firmàvem tots els documents. Assegurança, llicencies i fiança. Si voleu saber que ens va caldre i que ens va costar el lloguer cliqueu aquí.
Acordàvem més o menys el dia que necessitaríem al conductor per fer el trasllat del tuk tuk de Nuwara Elia a Ella i…al carrer! Fora ens esperava el petit trasto vermell i un altre noi que ens portaria a fer alguna pràctica, mes que res per assegurar-se que no ens mataríem o mataríem a algú al primer xaflà.
Quatre indicacions teòriques per encendre, apagar i els canvis de marxes e i apa! A veure com ho fas! Ho he de reconèixer, l’Oscar es va guanyar tot el meu respecte i admiració veient-lo conduir enmig d’aquell caos. Allà es tracta del primer que arriba, sense preferències ni hòsties, però si el segon en arribar és un autobús, apartat, perquè ell guanya. Sé que va suar la gota gorda, pobret.
Ja amb ganes de descansar, posàvem a Google Maps el nom del nostre allotjament per aquella nit, el Pavana Hotel als afores de la ciutat de Negombo.
Tan bé com en va saber, ja sense supervisió, l’Òscar hi posava rumb. Entràvem a l’il.luminat i silenciós jardí derrapant, mentre el noi que passejava per la porta ens feia signes per aturar-nos.
En baixar del vehicle vam veure clarament que l’elecció de l’hotel havia estat més que encertada. La piscina que presidia el jardí, envoltada de llargues palmeres semblava que ens cridava. El personal, un parell de nois joves, ens prengueren les motxilles i les carregaren cap a la terrassa on ens serviren un parell de sucs granissats de síndria de benvinguda. I he de dir, que encara que no us tornin bojos els sucs, com és el meu cas, quan la fruita és dolça i bona la cosa canvia.
Miràvem al nostre voltant assaborint el moment, amb aquell somriure permanent del qui no pot demanar res més. El simple fet de ser allà ja era tot el que volia.
Ens portaren a la nostra habitació, caminant per unes pedres incrustades sobre la gespa del terra. L’habitació no era gaire gran, però podíem predir un llit súper còmode, i el que més em va impressionar, el bany, un jardinet ple de plantes amb una font on hi creixien nenúfars. Preciós!
Ens van deixar les motxilles a terra ensenyant-nos la carta del sopar. Un petit menú a base d’arrossos i noodles, vam fer l’elecció, i vam enfundar-nos rapidament el banyador.
Crec que hi ha coses que no tenen preu, com ho va ser aquella nit a Negombo. Sota els estels de Sri Lanka, amb l’il·lusió del primer dia, amb el millor company de viatge, brindant amb una ampolla de vi d’importació italiana (jajajaj), expectants i, ara puc dir-ho, ingenus, molt ingenus i innocents. L’aventura que estava per venir no era ni de bon tros la imaginada, però...d’això es tracta, no? Si en algun moment hi va haver expectatives, crec que les vam superar, i de llarg!
Sopàvem amb la banda sonora de la veu i la guitarra del cambrer que tan sols tenia la intenció de complauren’s, i fèiem l’últim banyet abans no caure rendits entre blancs llençols i grans coixins.
Camí a Anuradhapura:
El despertador ens treia del son a les vuit del matí, no gaire d’hora. I arrencàvem el dia amb un suculent esmorzar a base de fruites tropicals, torrades amb melmelada, sucs i cafè amb llet. Ho he d’admetre, si sou apassionats del cafè, com ho sóc jo, crec que en lloc de l’illa pendreu un cafè amb cara i ulls. És aigualit, molt aigualit. També el fet que no feia ni un mes que tornava d’Itàlia, i allà, és ben sabut que el cafè és una benedicció de Déu, em va semblar el pitjor cafè del món. Però en fi, si tot fos perfecte, tampoc tindria gràcia, crec.
Asseguts a la terrassa que el dia abans a fosques ens donava la benvinguda, ara admiràvem sota un brillant i sufocant sol les altes palmeres i els esquirols corrent enfeinats.
Pavana Hotel
Amb l’ajuda de l’aplicació de Google Maps i la família que regentava l’hotel, traçàvem la ruta del dia. Negombo – Anuradhapura. Un parell d’opcions, una per l’interior del país, i l’altre bordejant la costa, la mateixa que ens recomanaven ells. Cent vuitanta quilòmetres de tirada en el nostre primer trajecte. Som-hi? Som-hi!
Ens despedíem de l’encantadora família, no sense avanç reservar de nou l’habitació a la nit de tornada, i carregàvem les motxilles al petit espai posterior.
Els novells conductors es llençaven a la carretera, al caos, sense conèixer les regles del joc..
Ens xiulaven constantment i no sabíem el motiu, fins que vam reparar en què ho feien cada cop que ens avançaven, a manera d’avís. Vale! Una norma apresa!
Deixàvem enrere l’aldarull de la ciutat i més tranquil·lament agafàvem confiança, això si, sense deixar anar cap dels cinc sentits.
Difícilment superàvem els 45 km/h amb el tuk tuk, algo que si mes no, ens donava la possibilitat de gaudir del verd paisatge, les edificacions i els somriures de la gent al nostre pas. Molts somriures, d’una gent que encara que no ho creieu, no estan gens acostumats a veure europeus conduint els seus tuk tuks, i molt menys, a una dona.
Primera aturada a la ciutat de Chilaw per fer provisió de benzina i fer-nos una idea dels preus. 128 rupies el litre, o el que és el mateix, uns 0.72 €. I uns quilòmetres més enllà fèiem la primera aturada per pendre alguna cosa. Dos cafès amb llet a un d’aquells colmados on es ven de tot.
Turistes?, no sé on eren. Des de que havíem sortit de Negombo no ens havíem creuat amb ningú. I allà en aquelles taules de plàstic a peus de carretera ens miraven amb curiositat. Això si, i no me’n cansaré de dir-ho, sempre amb un gran somriure.
Ens van servir dos cafès amb llet tal qual ells creien que havien de ser, ensucrats al seu gust. Sorpresos davant qualsevol cosa, miràvem al voltant tractant de no perdren’s detall. Parlàvem amb una gent que no sabia situar ni Catalunya ni Espanya en el mapa, i els ensenyàvem amb el mòbil el trajecte que havíem fet fins a arribar a l’illa. Entraven i sortien persones del local a recollir bosses de menjar cuinat, arròs fregit amb verdures que amb destresa cuinaven al foc d’una espècie d’aparador.
Amb un dolç sabor de boca, tant pel cafè com per la càlida benvinguda de la gent, enceníem de nou el motor del Tukito per seguir la nostra ruta.
Travessant verds camps d’arròs emmarcats per palmeres, esquivant als pobrets gossos que dormien al asfalt, i alguna que altre vaca, avançàvem cap al nord.
Les paradetes de fruita, alguna que altre de roba, els tallers mecànics, i les fogueres a peu de carretera a base de fulles de blat, palmeres i coco (com trobo a faltar aquell dolç aroma…), definien el paisatge que ens trobaríem fins a arribar a Puttalam, l’últim poble costaner en el nostre trajecte. A partir d’aquí, una carretera gairebé en línia recta, la N12, que connecta la costa est amb l’oest de l’illa.
Puttalam
Pot semblar que fins aquí la cosa havia estat qüestió tan sols d’una horeta, però no, la velocitat és limitada i un cop passat Puttalam ens asseiem ja a dinar. On? Doncs allà mateix! El primer local que vam veure que hi havien cadires. No és que hi hagi gaire on escollir. No trobareu ni un, ni tan sols un restaurant occidental. Ni tan sols alguna cosa que se li assembli. Aquí almenys, al nord, si s’està en ruta es menja el que hi ha fins, almenys, arribar a l’allotjament, on potser, i dic potser, perquè dependrà del catxe, que pugueu escollir el menú.
Érem a Kalaoya, o això deia el mapa, a un local de parets vermelloses amb unes quantes neveres amb adhesius de conegudes marques, inexistents, per descomptat. Demanarem per dinar quelcom «no spice» i ens feien asseure. Un lavabo?, o pica on rentar-nos les mans? Darrere, fora al jardí. Una construcció amb 4 fustes, un forat a terra, una galleda i una aixeta junt amb unes quantes gallines i pollets corrent per allà. Tornàvem al menjador veient la taula parada amb diferents plats de carn, peix i verdures amb salses per acompanyar un arròs blanc. Que seraaa, seraaaa… Fos el que fos era el que hi havia. A la pregunta de si era o no bo, m’és difícil de contestar. Picava tant que, almenys per mi, no tenia sabor. Però aquella era la cultura gastronòmica del país i no podíem fer res més que pendre-ho amb humor i omplir la panxa, i almenys a riure, no ens guanya ningú.
La comunicació amb la gent d’allà era complicada, no parlaven a penes anglès i ens vam haver d’apanyar amb somriures i gestos per fer-nos entendre. Dinàvem els dos per unes 500 rupies i seguíem de nou el trajecte, l’últim tram fins a la província d’Anuradhapura.
Sense allotjament encara, dubtàvem si era millor, cercar-lo a l’arribar o localitzar-lo amb Booking. I vam fer la prova. Una hora avanç de pondre’s el sol arribàvem a la ciutat i conduint cap a l’antiga capital ens aturarem a un parell de llocs. Cap d’ells ens complagueren, eren massa cars per el que oferien. Així que ja havent donat un parell de voltes optàvem per utilitzar el localitzador de la aplicació de Booking i en 5 minuts reservàvem una habitació a una casa particular a 5 minuts de les ruïnes de l’antiga capital.
Després de tot el dia al volant del que més ganes en tenia era d’asseure’m a veure la primera posta de sol del viatge. Prop i teníem els llacs del jaciment, des de on ens havien dit que tindríem unes vistes privilegiades. Així que sense allargar-nos molt amb la família que tractava de retindre’ns perquè els i expliquéssim coses, ens despedíem per una estona d’ells.
Per arribar-hi ens endinsàvem per camins de sorra roja i alts arbres plens de rats penats que feien un soroll estrepitós. UUuaauuu quina passada, n’hi havien a centenars!, mai n’havia vist tants junts.
Tinc la imatge gravada d’aquell cel coure i la silueta negra de les llargues branques i aquelles rates alades…
Creuàvem el pont d’un riu on a aquella hora la gent s’hi banyava i algun es rentava les dents. Potser no va ser aquella la imatge que ens va impactar, sinó la de l’endemà quan passàvem de nou pel mateix lloc i en comptes de gent hi nadaven cocodrils… més bufons ells!
Un cop dins del recinte de l’antiga ciutat on el GPS ens deia que és trobaven els llacs, preníem de nou l’asfalt, i entre paradetes de flors, incens i fruita, la gent local passejava festiva camí a la gran padoga, portant ofrenes, on i tenia lloc alguna celebració. Una celebració que molt al nostre pesar no vam poder viure perquè creient que ho trobaríem tot tancat no vaig prendre el sarong per cobrir les cames. Però en fi, l’endemà tindríem temps de veure-ho tot al detall, aquella tarda la vam dedicar a passejar prop del llac, mentre les aus ens escridassaven quan sense voler ens apropàvem ael seu niu.I més que contents amb els primers colors que ens regalava l’illa, gaudint aquella impressionant posta de sol carabassa lluent reflectida sobre l’aigua.
Pel camí de tornada a la casa on passaríem la nit ens vam aturar a buscar alguna cosa per sopar i algun dolç, i com que som així, que tot ho em de tastar, vam comprar rotis i dosas, uns rotllets de carn, vegetals o peix sense saber si ens agradarien o no.
Una família formada pel matrimoni, el fill gran d’uns 16 anys i una nena la mar de dolça que pedalejava amb la seva bici pel porxo de 7 anys. Es veien ben acomodats, el matrimoni treballava en una oficina i la canalla gaudien les vacances d’estiu. Van procurar que tot fos del nostre agrado i la veritat va ser així. L’habitació que era independent de la resta de la casa tenia el seu bany privat, aire condicionat i un porxo des de on veiem passar així com qui no vol la cosa uns micos més alts que el meu nebot de 4 anys. Així que no ens calia res més.
I el sopar que tal? mmmm… Diguem que ho vam intentar. Realment no sé com s’ho fan per menjar d’aquella manera tan picant, de veritat, vam ser incapaços, i mira que teníem gana, d’acabar-nos els quatre rotllets que havíem comprat. Així que vam tirar de les xocolatines que guardàvem, i no hi vam pensar gaire més. Cap al llit que demà ens esperen les ruïnes d’Anuradhapura, i de nou un llarg tram de carretera fins a la costa est!
Bona nit Sri Lanka!
elsgatsdesotaelmeullit.wordpress.com 